Ja no ens deixen parlar. Ara, quan ens trobem al tren, ja no podem parlar. Tampoc menjar ni beure i, a poder ser, tampoc tocar. Em sento estranya quan penso així, perquè accepto no fer cap d’aquestes coses, i entenc perquè les faig, però no em sembla bé del tot. Em sento que m'estan prenent els sentits poc a poc. Em fa por no poder ni mirar, aviat, i haver de viatjar amb el cap cot. Em penso que, sense saber-ho, m’estan matant.
